De nena a científica: el viatge de tres referents en el Dia de la Dona i la Nena en la Ciència

En el marc del Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència, des del Barcelonaβeta Brain Research Center (BBRC), el centre de recerca de la Fundació Pasqual Maragall, volem visibilitzar i celebrar el talent femení en l'àmbit de la recerca. Enguany, hem conversat amb tres dones que treballen en l’àmbit de la recerca al  BBRC per a conèixer les seves trajectòries, les seves inspiracions i la seva visió sobre el paper de les dones en la ciència.

L'11 de febrer commemora el Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència, una data clau per a reflexionar sobre la importància de fomentar la igualtat en la recerca.

El talent i la passió per la ciència no entenen de gènere, però visibilitzar el paper de les dones en aquest àmbit és imprescindible per a avançar cap a una igualtat real. L'Aldana Lizarraga, investigadora predoctoral en el grup de Neuroimatge; Aitana Plaza, Coordinadora d'Infermeria (interina) i Ruth Pareja, tècnica de laboratori del grup de recerca en Genòmica, ens expliquen com contribueixen a transformar el nostre coneixement sobre l'Alzheimer a través de la seva labor al BBRC.

A més, la Dra. Ana Fernández Arcos participarà el dia 13 de febrer en una iniciativa en el marc de l'11F coordinada pel Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB). En aquesta ocasió, donarà una xerrada sobre neurociència per a estudiants primària.
 

1. Què va ser el que et va fer dir "vull dedicar-me a la ciència"? Recordes algun moment clau de la teva infància o joventut?

Aldana Lizarraga: Quan era a l'escola secundària, vaig començar a sentir una gran admiració per la física i, al mateix temps, em semblava fascinant el funcionament del cos humà. Aquesta combinació em va portar a estudiar física i, posteriorment, a especialitzar-me en física mèdica. Durant el meu màster, vaig tenir l'oportunitat d'endinsar-me en l'estudi del cervell humà a través de la neuroimatge, i aquesta experiència va despertar el meu interès per comprendre com funciona el cervell.
Ruth Pareja: Quan era petita, sempre demanava per reis jocs de química i biologia per a infants. Em fascinava barrejar colors i fer “pocions” a observar quins resultats obtenia. Aquí va començar el meu interès per entendre com funcionen les coses en l'àmbit molecular.
Aitana Plaza: Sempre he pensat que la ciència era el meu món. De petita m’agradaven els jocs on t’ensenyaven curiositats de la natura, el cos humà o feies de “minicientífica”. Ja d’adolescent vaig triar estudiar el Batxillerat científic on fent exercicis al laboratori i excursions a centres d’investigació vaig tenir clar que volia arribar a treballar en algun lloc similar. A la família vam tenir diferents casos de malalties que no es van poder tractar, fet que em va fer decantar per un grau en ciències de la Salut. Un cop al grau vaig descobrir què era la ciència infermera i la manca de referents basats en el mètode científic. Per això vaig voler aportar el meu granet de sorra.

2. Ens pots explicar quina és la teva feina al BBRC?

AL: La meva feina consisteix a analitzar imatges cerebrals dels participants voluntaris per a entendre com les diferents àrees del cervell es connecten i comuniquen entre si. A partir de la informació obtinguda d'aquestes imatges, busco identificar els canvis que ocorren en el cervell durant les etapes primerenques de la malaltia d'Alzheimer. Més específicament, m'enfoco a comprendre quins canvis permeten al cervell fer front a la malaltia i prevenir l'aparició de símptomes de deterioració cognitiva.
RP: Treballo com a tècnica de laboratori al grup de Genòmica del BBRC, concretament en la creació d'organoides de cervell (minicervells) com a model per entendre malalties neurodegeneratives com ara l'Alzheimer.
AP: Al BBRC actualment soc Coordinadora d’infermeria, m’encarrego de distribuir les visites i tasques de l’equip entre les companyes, crear els documents necessaris en la tasca infermera i gestió del material. A més segueixo fent visites d’infermeria que tant m’agraden. Com a infermeres recollim dades antropomètriques, realitzem analítiques, administrem medicació i donem suport a les puncions lumbars o altres proves que realitzem a les nostres instal·lacions.

3. Com descriuries l'impacte del teu treball en la societat? Què és el que més t'enorgulleix del que fas?

AL: El meu treball contribueix a l'avanç en la comprensió de com el cervell es veu afectat en les etapes primerenques de la malaltia d'Alzheimer, la qual cosa és clau per a desenvolupar estratègies de prevenció i possibles tractaments. M'enorgulleix saber que el que faig té el potencial de millorar significativament la qualitat de vida de les persones afectades i de les seves famílies. Sento que estic aportant el meu granet de sorra en la missió d'erradicar l'Alzheimer.
RP: Crec que intentem ajudar a entendre una malaltia molt dura i lluitem per donar una esperança a la gent afectada. Estic molt orgullosa de formar part d'un equip que té el mateix interès: entendre l'Alzheimer i buscar solucions a tots els nivells per avançar amb la recerca.
AP: Crec que la tasca de la Fundació a la societat ha estat molt important i ho continua sent. Conscienciar a la societat sobre l’Alzheimer i donar eines per prevenir-lo, no és feina fàcil. Aquesta tasca no seria possible sense l’activitat que fem des d'Operacions Clíniques, donant suport als nostres investigadors i investigadores, perquè així, tinguin les eines i informació necessàries per a després dur a terme la tasca divulgativa de la Fundació. Al final som un gran engranatge on totes les peces som necessàries perquè la roda no deixi de girar en la lluita contra l’Alzheimer.

4. Què és el més gratificant i el més desafiador de la teva feina?

AL: El més gratificant de la meva feina és que aprenc coses noves constantment, alhora que tinc espai per a desenvolupar la meva curiositat i creativitat. El més desafiador, d'altra banda, és interpretar la gran quantitat de dades amb els quals treballem i transformar-les en informació clínicament rellevant, especialment donada la complexitat dels processos associats al desenvolupament de l'Alzheimer.
RP: El més gratificant és saber que estic aportant una part, sigui més gran o més petita a entendre i desxifrar una malaltia que afecta molta gent i també per la gent que els acompanya. La part més desafiadora és lluitar contra el temps, a vegades ens agradaria que tot fos més ràpid, però la ciència és metòdica i necessita paciència.
AP: Per mi el més gratificant de la feina és poder cuidar els nostres participants i retornar-los, d’alguna manera, el que ells ens donen. Cedeixen el seu temps, esforç i mostres perquè nosaltres puguem contestar les grans incògnites de l’Alzheimer i que menys que poder-los cuidar i atendre com es mereixen.

5. Quin consell li donaries a una nena que vol dedicar-se a la ciència, però té dubtes o pors?

AL: Li diria que, si realment somia a ser científica, pot aconseguir-ho. No té res a témer, perquè els desafiaments sempre semblen més grans des de fora. Una vegada que els enfrontes, t'adones que, pas a pas, pots superar-los.
RP: Que és normal tenir dubtes i pors, però això fa que una mateixa sigui més crítica amb el que fa i aquesta actitud davant la ciència ens ajuda molt a investigar. 
AP: A una nena que vol dedicar-se a la ciència li diria que només amb aquesta intenció ja té molt guanyat. Som moltes les dones que ens dediquem a la ciència, sols ens falta visibilitat. Per això és tan important un dia com aquest dedicat a fer més visible la nostra feina a la societat, creant referents com Margarita Salas, Marie Curie o Rosalind Franklin. Les dones som resilients i lluitadores per naturalesa i quan volem dedicar-nos a la ciència donem una perspectiva que moltes vegades altres no s’han plantejat.