“Haver de comunicar les males notícies per telèfon, fa que la situació emocional sigui molt més difícil”

El Dr. José María González de Echavarri, neuròleg i membre del grup de Recerca Clínica, Biomarcadors i Factors de Risc del Barcelonaβeta Brain Research Center (BBRC), centre de recerca de la Fundació Pasqual Maragall, fa més d’un mes que ha deixat en segon pla la seva feina com a investigador per dedicar-se a atendre pacients en una de les plantes de la COVID-19 de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona. 

Per què vas començar a treballar a l’Hospital de Sant Pau?

Per reforçar el personal mèdic de l’hospital fins a finals de maig, com a mínim, a causa de la crisi sanitària produïda per la pandèmia. Com vaig fer la residència allà, em van trucar per treballar a la nova sala d’hospitalització de la COVID-19. Fins aleshores, estava treballant a temps complet al BBRC, però ara m’han reduït l’horari per poder estar a jornada completa a Sant Pau, on vam començar amb torns de 12 hores, però ara els fem més normals, de 8 o 9 hores, i torns de guàrdia. Sembla que la situació poc a poc està tornant a la normalitat, i esperem que aviat, si tot va bé, puguem tornar a veure a l’hospital a pacients amb altres patologies, i tornar a la recerca. 

Com ha estat la teva experiència durant aquest mes a primera línia d’atenció dels pacients amb COVID-19?

Al principi ateníem més gent jove, hi havia molts pacients a la UCI. Es van haver d’augmentar els llits de la UCI de 36 a pràcticament més de 100. La situació inicial va ser bastant crítica. Hi havia molts pocs equips de protecció, de vegades havíem de reutilitzar mascaretes, mai sabies a quina sala havies de treballar... Després, la situació ha millorat una mica. Ara s’ha notat bastant que hi ha molta menys gent ingressada, que hi ha més llits de la UCI disponibles, i que l’hospital està intentant tornar a la normalitat. 

No obstant, per un altre costat, hem notat que en les últimes setmanes hi ha més pacients derivats de residències de persones grans. Aquests pacients sempre són més fràgils i impliquen situacions més delicades i, per suposat, una mortalitat molt més elevada. Ara mateix, encara que la situació sigui millor, segueix havent molts pacients, i estem rebent gent més jove que està sortint de la UCI. Per desgràcia, moltes d’aquestes persones joves surten amb seqüeles i amb ingressos hospitalaris molt llargs. 

Com estàs vivint aquesta situació personalment?

Hi ha dies que es fan durs pel cansament i, sobre tot, per les situacions dramàtiques que vivim. En moltes ocasions, hi ha familiars que no poden visitar al seu ésser estimat ingressat, que no saben com està, i només podem parlar per telèfon amb ells. Això dificulta sempre la comunicació. També ens trobem amb situacions molt difícils quan hi ha pacients que van malament o estan molt fràgils, en situació d’últims dies o últimes hores, i els seus familiars es plantegen si anar a veure’l per acomiadar-se, amb el risc que això suposa, tenint en compte que en molts casos és recomanable que no hi vagin perquè són persones grans. Hi ha molta gent que no es pot acomiadar. I la gestió de tot aquest tipus d’emocions, de trucades a les famílies, probablement sigui el més difícil per a mi, perquè no estem acostumats a que els familiars no puguin participar en les cures d’un malalt, ni a haver de comunicar tantes notícies només per telèfon, sense poder parlar cara a cara. 

També és veritat que, en les últimes setmanes en les quals hi ha hagut més pacients de residències, estem veient una mortalitat molt més elevada. Això també fa que la feina sigui molt més dura, ja que cada dia veus a pacients morir per coronavirus. I haver de comunicar les males notícies per telèfon, fa que la situació emocional sigui molt més difícil. 

D’altra banda, aquesta situació és dura pel propi risc personal que comporta. Els equips són limitats, i sempre treballes amb l’estrès de no tocar, de no contaminar-te. Només el fet de vestir-se amb les bates, les mascaretes, etc., ja dificulta la feina i la fa molt més incòmoda i estressant, especialment en les situacions en les quals es complica un pacient i ens hem de vestir ràpid abans d’entrar a la seva habitació. Després arribes a casa, i has de dutxar-te i rentar tota la roba. Sé que és la nostra feina, però d’alguna manera et va esgotant pensar tota l’estona si això està contaminat o no. 

Quines lliçons podem aprendre  d’aquesta crisi?

Una cosa que probablement aprendrem és com d’important és el nostre sistema de salut públic, que està parant la crisi. És imprescindible que continuem invertint en sanitat, per un costat, per tenir els recursos i professionals necessaris, i en recerca, per l’altre. 

Quan estem parlant de vacunes, kits, tests, etc., tot aquest tipus de coses estan sustentades per la recerca. En la mesura en què estiguem millor preparats abans que arribi el cop, millor el rebrem. És a dir, quant més haguem investigat i invertit en recerca, abans aconseguirem aturar el cop. Al final, sabem que la solució per frenar tot això és l’aparició d’una possible vacuna, i per a això la recerca és molt necessària.